Històries de Migjorn: la presó del pretendent odiat (II)

L’esbós fet per en Jandar sobre la regió de Malabarraques i la peculiar torre

En aquest tercer episodi els herois van sortir de la torre per refer-se de les ferides que van patir en l’última sessió, i es van topar amb un parell de viatgers que visitaven aquell inhòspit paratge. I així ho recorda en Frederic, per una quantitat mòdica d’XP:

25 de maig de 2022
Brimwulf II – nan noble
Vent Nocturn – bàrbar
Neu Milesolis – clergue
Frederic d’Ullblanc – Bard
Jandar Estrany – Mag
Em trobava al nord quan després d’una actuació que parlava sobre criatures feèriques va venir a parlar amb mi un jove mag, que necessitava guia per trobar llocs màgics.
Com que em trobava buscant el meu amic Aran i sabia que al sud, a Malabarraques, a prop de l’aiguamoll Vell, hi havia una vella torre vaig pensar que segur que hi hauria quelcom màgic.
A canvi dels meus serveis en Jandar es feia càrrec del compte de menjar i dormir. També li he fet comprar un petit ratolí de bosc tot dient-li que els ratolins són l’enemic natural dels Grúfals, uns éssers terribles que viuen als boscos vells. La veritat és que em va fer pena el vailet que els venia i vaig pensar que així tindria alguna moneda per portar a la família.
Quina decepció Malabarraques: són quatre cases i la gent és molt hostil; per bé que res que el meu encant natural no solucioni. Després d’esmorzar i d’una gran actuació per als vailets de la vila i alguns ancians ens van donar indicacions per trobar la vella torre. Amb una advertència: aquell lloc és una presó i qui no va amb compte hi pot quedar tancat.
També he apuntat a la meva guia que és recomanable portar vi de fora: el licor de nap es horrible. El menjar podria ser pitjor, com el de Niu de puces.
La torre era bastant terrorífica, la cara d’un rei amb la seva corona esculpida a la roca, els ull al segon pis i la boca a la porta. En acostar-nos vam escoltar un grup de saquejadors, i després d’assegurar-nos que no eren perillosos i de fer entendre que no teníem res de valor, ens vam disposar a menjar amb ells, mentre ens explicaven que a la torre hi havia ocells espectrals, que escopien foc, i que hi havia un boig que havien hagut de matar. Els seus noms eren Neu, Vent nocturn i Brimwulf II, i ràpidament vaig composar una oda a la seva victòria sobre les criatures màgiques de la torre que sembla que els va pujar l’ànim.
Mentre ells descansaven, en Jandar i jo ens vam acostar a la torre, vam examinar les runes màgiques i en Jandar va estar fent hipòtesis sobre què podrien ser. Mentre jugava amb el mirall vaig atreure una d’aquelles criatures espectrals mig emplomades; en Jandar n’ha fet un dibuix.
Un cop recuperat l’alè, els saquejadors de tombes (la Neu, en Vent Nocturn i en Brimwulf) i nosaltres dos ens vam internar a la torre. A jutjar pels murals, és la presó d’un antic tirà que va ser derrotar per alguna espècie de deïtat i tancat per tota la eternitat.
Un cop destruïdes les criatures de la planta bixa vam examinar el soterrani; és ple d’aquestes criatures, hi ha 3 tombes d’antics cavallers i dues mòmies. Potser algun altre saquejador de tombes ha vingut abans que nosaltres, però a en Brimwulf el que li importava era la col·lecció d’armes que hi ha al altre costat de la sala i això que no havia vist el sostre ple a vessar de pedres precioses. Mentre pensem un pla per acabar amb les 30 criatures del soterrani hem pujat a la part alta on hi havia 3 criatures de vidre amb foc dintre poc amistoses. Per sort aquests saquejadors de tombes i en Jandar són molt violents i han destruït els 3 éssers en un tres i no res, esperem que aquí dalt puguem descobrir alguna forma de trencar els encanteris de la torre.

Històries de Migjorn: la presó del pretendent odiat (I)

En aquest segon episodi els herois van tornar a la misteriosa torre que havien descobert en l’episodi anterior. I així ho recorda la Neu, per una quantitat mòdica d’XP:

20 d’abril de 2022
Brimwulf II – nan noble
Vent Nocturn – bàrbar
Neu Milesolis – clergue
Filverel – Elf murri
Escric aquestes línies sota l’ombra que projecta aquesta torre maleïda, que Solis em protegeixi. Una torre esculpida d’una sola roca com una cara esfereïdora que espera els seus visitants amb un crit mut. Una torre de la qual hem sortit en vida afortunadament i a la que l’endemà pretenem tornar a entrar. Però començaré pel començament. Des de l’inici del meu pelegrinatge.
Tres dies de viatge des de Pedres Blanques cap al sud m’han portat fins aquí, acompanyada de Vent Nocturn, un jove i ferotge caçador; Filverel, un intrèpid elf; I Brimwolf, un nan de llinatge noble i que dirigeix aquesta companyia. A tots ells els vaig conèixer en una taverna, i vaig acordar amb el Brimwolf acompanyar-los en el seu viatge cap a les terres del Vell Aiguamoll. Ells busquen tresors i victòries. Jo, transmetre la llum i la paraula del deu Solis.
El viatge ha transcorregut tranquil fins aquí. He pogut parlar i conèixer molta gent, i en pocs dies he après moltes coses d’aquest món que no apareixen als llibres de la biblioteca del monestir de Mont Ferrat. L’ordre dels Milesolis és desconeguda per la majoria de gent al sud de Pedres Blanques, però no desisteixo en el meu pelegrinatge. Ajudo a tothom que ho necessita al meu camí, guarint cos i esperit dels afligits amb els meus coneixements, i oferint respostes a aquells qui les cerquen.
Ha estat la tarda del tercer dia quan hem arribat a la torre. La seva ombra ja era llarga inclús a meitat tarda i un arbre caigut sobre seu pareixia que l’abracés consolant-la. Ens hi hem endinsat per la porta oberta que és la seva boca, tots menys en Filverel, que ha accedit al pis de dalt tot pujant per l’arbre caigut. Un cop dintre, i després que Vent Nocturn busques si hi havia algun parany, una sensació estranya i maliciosa m’ha envaït. Un símbol estrany just al mig amb unes lletres d’un llenguatge desconegut per tots els presents no presagiaven re de bo i aleshores, s’ha desencadenat tot.
Tant Brimwolf, Vent Nocturn com jo hem sentit com la torre tremolava i d’una estirada m’han tret del mig de l’estrany signe gravat a terra. A l’instant, unes bestioles amb plomes i alades com rates penades apareixien del darrere algunes portes que envolten la sala central. No he estudiat mai re sobre aquestes bèsties, però el que sé segur és que no pertanyen al món dels vius, sinó més aviat al dels esperits. I quan just ens preguntàvem què estava passant, un crit al pis de dalt ens ha sorprès encara més. En pujar per unes escales, tots tres ens hem trobat com el Filverel s’enfrontava a vàries d’aquestes bestioles i un ésser condemnat. Un ésser que devia haver estat una persona algun dia, però era evident que ho havia deixat de ser feia temps i que re de llum hi quedava al seu interior. Portava una corona de branquillons i espines, i cridava com més a la claror sortia agarrant el Filverel de forma embogida. Tots tres ens hem enfrontat a les bèsties, jo resant a Solis perquè guiï el meu encenser en el seu primer combat. Llampecs de colors sortien de les bestioles emplomades dirigits cap a Vent Nocturn que aguantava amb la seva espasa a primera línia. Brimwolf amb el seu martell i jo amb l’encenser lluitàvem al seu darrere i Filverel feia esforços per contenir el ser que cridava i amb les seves mans esgarrapava tot el que tenia a l’abast, inclosa la seva pròpia carn.
Han estat pocs minuts que s’han fet llargs i durs, però finalment hem sortit victoriosos. D’un cop del meu encenser he abatut el ser embogit que es cridava mentre el Filverel l’agarrava, però ha estat una de les mateixes bestioles la que li ha donat el cop de gràcia. Un cop alliberat, el Filverel s’ha encarregat amb les seves dagues de les dues últimes bestioles voladores.
Ara, des de la tranquil·litat d’estar fora la torre, ho recordo tot i estic segura. Aquest habitant de la torre estava condemnat. Sap el senyor quant de temps hi duia tancat, negant-se a veure la llum. Solis pot ser misericordiós amb els infidels que ignoren la bondat de la seva llum, però és implacable amb aquells que abracen la foscor.
Les seves últimes paraules foren: Només vull la meva carabassa. Pobre boig.
En acabar el combat, he pogut guarir el Vent Nocturn que tenia ferides greus. El Filverel, després de regirar els calaixos de la sala, ha decidit deixar-nos Sense dir res. Potser algun dia ens ho podrà explicar. Abans de sortir de la torre hem revisat les sales de la planta baixa on hem trobat una estranya sala del tron. “Menyspreat per deu” resen unes lletres gravades a la paret del damunt les pedres que fan de tro. Uns gravats acompanyen aquesta inscripció descrivint el que pareix l’ascens i la caiguda d’un tirà que, mitjançant l’ús d’una estranya màquina màgica, va sotmetre tot un poble fins que aquest es va rebel·lar i el va apressar. Un tirà que en aquests murals apareix representat com una estranya deïtat de forma humana i cap d’ocell. Aquesta història s’escapa als meus estudis i ara mateix trobo a faltar el fra Melitó, que segur sabria explicar-nos alguna cosa.
Però el monestir de Mont Ferrat és lluny d’aquí. Un noble nan i un ferotge caçador són els meus companys de viatge ara. I demà tornarem a entrar a la torre per pujar al pis superior on segur ens esperen més perills i potser alguna resposta que ens aclareixi què és aquesta torre. Jo no m’aturaré fins que la llum de Solis hi hagi esborrat tota la foscor que encara hi percebo al seu interior.

Històries de Migjorn: La cacera del senglar gris

Partida inicial de la crònica, que es va anunciar amb aquest text introductori:

Un grup d’aventurers amb més ambició que fortuna tornen amb cares llargues i mans buides de l’Aiguamoll Vell, després de passar-hi tres llargues jornades sense localitzar el gran senglar gris que un mercader els havia encarregat de caçar. Afamats i amb un forat a la bossa que comença a ser important, arriben al depriment poblet de Malabarraques, uns dels pocs llocs de la contrada que sembla prou infecte per a empitjorar un panorama ja de per si desolador.

I així ho recordà en Vent Nocturn per una quantitat mòdica d’XP:

23 de març de 2022

Brimwulf II – nan noble
Merla – exploradora
Balthus – clergue del Gran Caçador
Ulma – mitgerola cuinera
Vent Nocturn – bàrbar

Estem a la regió a prop de la ciutat de Pedres Blanques per caçar el Gran Senglar Gris. 
Vam perdre el temps per l’Aiguamoll Gris.
Buscant el senglar vam visitar la vila de Malabarraques a on van saber on es movia el senglar. I que estava per una regió a on hi ha una torre “maleïda” (segons diuen, d’uns croats)
Vam veure per fora aquesta torre i van decidir tornar algun dia per visitar l’interior.
Finalment vam trobar al Senglar Gris, i el vam caçar. Realment era un esperit del bosc i la Merla es va descobrir com la seva aliada. Després que els personatges matessin la bèstia, l’exploradora (realment una druida d’incògnit) va marxar.
Vam tornar a Pedres Blanques per entregar el cos del Senglar al comerciant que ens havia contractat. I per guarir en Brimwulf, que estava malferit.

Històries de Migjorn

Diria que va ser a finals de l’any 2020 que vaig descobrir el Bestioles e Brivalls d’en Jep Torra a quí he tingut el plaer de conèixer al grup de Telegram de Tirant lo dau, però realment no l’hi vaig parar atenció fins a finals de l’any passat. Es tracta d’un retroclon fet amb molta cura i qualitat, i… escrit en català! L’ha escrit en Jep pel seu compte, recollint inspiració d’una pila d’OSRs, un món que sincerament és bastant nou per mi, però del qual ell en sap un niu.

A l’enllaç inicial, podeu trobar els 3 llibres disponibles actualment, les Regles bàsiques, el Vademècum de màgia i el Bestiolari. També hi ha un resum de regles que funciona perfectíssimament com a pantalla pel DJ. Tot plegat, com deia, super ben fet, deliciosament maquetat i molt, molt accessible per a neòfits. Alguns dels llibres ja els podeu adquirir a Lulú, i suposo que, amb temps, hi aniran sent tots disponibles.

Des de llavors he dirigit només 5 partides, però amb molt bons resultats: l’inquietant escenari “El lloc de descans del marranxó emplomallat” (Sleeping Place of the Feathered Swine) amb 2 grups diferents, “La cripta horrible d’Skogenby” (Dread Crypt of Skogenby, adaptada de Torchbearer), un escenari propi molt senzillat i mig improvisat, “La cacera del senglar gris”, i ara l’excel·lent aventura “La presó del pretendent odiat” (The Prison of the Hated Pretender), del qual acabem de jugar la primera sessió de, probablement, dues. Aquestes dues últimes les hem jugat a Tirant lo dau, i la veritat que m’han engoril·lat per intentar fer una partida mensual i dur a terme una “crònica-riu”, on els jugadors podran anar entrant i sortint amb els seus personatges segons conveniència. A tal fi, he intentat desenvolupar una mica un món casolà, el Regne de Migjorn, que encara tinc al forn però que comença a prendre forma, amb un primer esbós del mapa de la regió:

La idea és fer una cosa molt humil que serveixi de poc més que d’embolcall a aventures publicades i de tall introductori, ja que diria que bona part dels jugadors que anat tenint també eren una mica novells en el tema OSR, i més endavant introduir-hi coses de collita pròpia, explorant gradualment els secrets del regne.

De moment no puc oferir massa més, però deixo aquí els enllaços als personatges pregenerats que vaig fer, i els seus transfons, per si són d’interès per a la comunitat. En breu també anirem penjant publicacions narrant somerament les aventures i desventures del grup de personatges.